M51 – Whirlpool Galaxy

febrer 7, 2013

Aquests dies he estat ajustant un poc més la plataforma. Vaig comprar un laser verd a xina de 5mw per tal de poder posar en estació la plataforma ràpidament. Ara és molt més senzill, simplement he de trobar una superfície plana i girar fins que el raig indiqui que estic apuntant cap a l’estrella polar.

Fent això vaig poder conseguir exposicions de fins a 30 segons sense que el moviment es notés. Continua sent poc i vull arribar fins a 1 minut si és possible, però vaig poc a poc.

Vaig fer-me una llista sobre les galàxies que intentaré fotografiar quan tengui temps:

M31, M33, M51 i M81.

Estan ordenades per magnitut aparent decreixent i crec que totes elles són realitzables sense sortir de Palma.

Depenent de l’època de l’any, és millor fotografiar-ne una o l’altre. La millor posició que puc disparar des de ca meva es S-W, on la contaminació lumínica és menor.

En aquest cas vaig fotografiar M51. Vaig fer 100 fotos, canviant la exposició i els ISO’s. D’aquestes 100 només n’he pogut aprofitar 10. Les de més duració (al principi estava tirant a exposicions massa baixes i per fer el processat digital amb DSS no trobava prou punts de referència).

El fons contaminat era més que notable, i donat la poca relació senyal/renou només he pogut, forçant molt la imatge, poder treure l’estructura més bàsica.

Image

M51

M51 és tracta d’una galàxia en forma d’espiral clàssica, situada a 23 milions d’anys llum de nosaltres. Té la particularitat que interactua amb una altra galàxia anomenada NGC5195.

Anuncis

Degut a la muntura Dobson sobre la qual està muntada el telescopi Newton que tenc, és gairebé impossible poder fer un seguiment dels astres, ja que es tracta d’una muntura altazimutal no mecanitzada. Encara que la mecanitzés tindria el problema de la rotació de camp.

Rotació de Camp

La rotació de camp s’aprecia al aplicanr un moviment horitzontal i vertical per seguir un astre. És necessari corregir-lo si es vol fer fotografia de exposicions llargues.

La millor manera de seguir un punt celeste amb un Dobson es usant una plataforma equatorial, corregeix la rotació de camp també!

Per la qual cosa tenc tots els elements que hem fan falta, menys… la càmera. La càmera que feia servir fins ara es tractava d’una simple webcam amb un sensor ccd molt sensible a la llum. Tot i que hi han diferents modificacions per tal de poder fer petites exposicions amb la Neximage s’ha de recordar que treballa amb resolucions molt baixes. Totes les imatges que he penjat fins al moment han passat per un procés anomenat drizzle.  Drizzle va ser un algorisme que es va crear per tal de tractar les imatges del telescopi Hubble. El procés és complex d’entendre, però en termes generals es podria dir que a partir de varies imatges submostretjades es pot obtenir una resultant de major resolució. De totes maneres, aplicant aquest algorisme, la imatge resultant té molt poca resolució i el que és més crucial, cobreix molt poc camp. Per planetes això està molt bé, et proporciona molts d’augments i tens un camp reduït. Però per fotografia de objectes majors: nebuloses, cúmuls, galàxies…. el resultat és catastròfic.

Per la qual cosa la Neximage no servia.

En el mercat hi ha càmeres especialitzades per astrofotografia. Es basen totes elles en sensors de tecnologia CCD. Proporcionen resolucions relativament baixes (1/2-1 megapíxels) però a canvi son poc pesades i compactes. El preu és molt elevat.

Per altra banda, les millores significatives que hi ha hagut els darrers anys en les càmeres Reflex digitals amb sensors CMOS han fet que una gran part del astrofotògrafs es decantin per aquestes últimes.

S’ha de dir que per aconseguir bons resultats és necessari modificar-les; treure’ls els filtres  infraroigs que tenen i que s’usen per tal de aconseguir fotos diürnes, però que no ens serviran de res i ens filtraran una de les bandes del espectre electromagnètic en que emeten les nebuloses. També és necessari refrigerar-les per tal de que la temperatura del sensor baixi i així també disminuir el renou tèrmic, que és el responsable de fer botar els píxels incorrectes en exposicions de llarga duració i a ISO’s elevades.

Tot i així, es possible fer quatre coses sense modificar la càmera. No es podrà captar tots elsl detalls d’emissió dels objectes i segurament els resultats seran més sorollosos. Però, per què no intentar-ho?

Això és el que he fet, tinguent un equip completament oposat al que s’hauria de tenir per fer fotografia d’espai profund m’endins dins aquesta etapa per veure que en puc treure. Al tenir una plataforma equatorial feta de manera “casera” no puc fer exposicions molt llargues. Fins ara n’he aconseguit fer de fins a 20 segons sense notar cap moviment. Tot i així espero poder afinar més bé la muntura i aconseguir més estabilitat amb el seguiment.

Per sort, amb exposicions relativament curtes i amb un post-processat potent d’ordinador es poden treure algunes coses. M’aferro en aquesta oportunitat per tal de veure què en puc treure.

El primer que vaig fer en adquirir la EOS va ser apuntar a una zona del cel i disparar una foto (30 segons d’exposició). Després de juntar 20 imatges i aplicar-lis processat em va sortir una cosa aixi:

Image

En vermell hi ha marcat la Nebulosa de Orió.

Bàsicament no es veu cap detall de la Nebulosa però si que es poden apreciar moltes estrelles d’una magnitut molt superior a la que es pot veure normalment a simple vista.

Vaig adquirir un conversor T2 per poder acoplar la càmera a focus primari al Newton i el resultat, després de diverses tomes, intents, decepcions i molt de processat varen ser aquests:

Image

Image

Image